Si ja de per si vaig trobar «delicat» que un grup aliè a l´automoció catalana arribes a organitzar una «desfilada» de cotxes de competició per el circuit de Montjuïc, mes «delicada» indignació amb va entrar quant, a mes, les diferents administracions barcelonines van acceptar la proposta de Martini Legend per portar de nou els F1 a Montjuïc, desprès dels «no passaran» a les reiterades propostes fetes per rodar per Montjuïc.
Pero si tot això ja amb va treure de folladera, mes amb va posar a 100 quant els organitzadors van decidir demanar al Sr. Fittipaldi que fos l´estrella d´aquesta reunió.
En ocasions la meva memòria m´ha portat a Montjuïc aquells dies d´abril de 1975, quant per motius de seguretat, el Sr. Fittipaldi va fer uns entrenaments amb la ma aixecada, per tal de mostrar el seu descontent per la seguretat del circuit barceloní. No en va tenir prou i con que en aquells dies era el nen prodigiós de la F1, va fer la rebequeria d´encapçalar un grup de pilots que es van plantar per tal de no córrer el G.P. Al final l´organització juntament amb els equips van decidir fer sortir els seus pilots a la cursa.
El Sr. Fittipaldi va sortir lentament i va donar una volta avanç d´abandonar la cursa. La resta també la tinc a la memòria, els cotxes van deixar de córrer a la volta 29 i a dia següent els diaris van dir que en Jochen Mas havia guanyat.
Montjuïc va ser castigat i la F1, ja no van tornar a Montjuïc. Pero, per mes vergonya la propera cursa va ser al circuit de Montecarlo, que encara, si recordeu, ni tant sols tenia guardarails en tot el seu recorregut, (alguns talls hi havien les piles de pneumàtics). Pero el Sr. Fittipaldi estava a la sortida d´aquest G.P. i va trobar un circuit amb una seguretat perfecte , els pneumàtics ven apilats i pintadets a mes de possiblement mes glamour que a Barcelona i tal vegada potser encara va fer algun ple al casino…
Dons si, la Martini Legend va fer un homenatge a aquest pilot i molts «aficionats», així com molta premsa, TV i aficionats van anar a saludar al llegendari pilot, que amb el seu ampli somriure, es feia fotos o signava autògrafs… a vegades penso que la memòria de peix existeix.
Per sort, al nostre país encara hi ha la memòria popular, que molt mes sabia ens va deixar aquelles frases de «quin Fittipaldi esta fet» o similars o crits davant d´alguna imprudència de «Fittipaldi» que en definitiva, a la meva manera de pensar, feien justícia al comportament del brasiler a Barcelona.
Al final, del possible 1.000.000 de tornillos que recollaven les tanques, sols pocs mes de una cinquantena estaven fluixos… però Barcelona no es Mònaco.
