Eren dos quarts de nou del mati, he sortit a la porta de casa meva i al fons per la carretera veia venir un camió plataforma amb un cotxe carregat a sobre i un altre, un Peugeot 205, mig aixecat i arrossegat per les rodes del darrera.
[@more@]Els dos de color clar, tenien diferents cops a la carrosseria, no molt grossos, tant sols aquells cops donats en el moment en que el cotxe ja deixa de tenir l´importancia que el seu propietari l ´hi va arribar a donar. Amb clares mostres de nits a la serena sense cap mirament, bruts, desinflats i pequetajats anaven fen el seu últim trajecte, tot indicava, cap a un camp de xatarra a on els hi trauran les quatre coses que poden ser d´utilitat, hi esperem els reciclin i posteriorment una maquina en farà un paquet.Han quedat lluny els dies de pintures brillants, olor de nou a l´entrar al cotxe, rialles i lletres per pagar encara amb pessetes. De sobte he pensat que avui han estat aquests dos cotxes i que demà en seran dos mes i centenars si pensem globalment, es comprensible, el mercat necessita d´una constant renovació, necessitem de nou el seu alumini, el seu acer i separar de nou un munt de materials per la seva posterior reutilització, però veig lluny encara la manera idònia de reciclar un cotxe…Si entenem per reciclar obtenir el màxim d´efectivitat, no de rendiment econòmic, dels materials d´un cotxe un cop ja no te l´importancia i l´utilitat que va tenir en el seu moment.Per sort sempre ni han que es salven, arraconats a un garatge i passant desapercebuts durant anys, fins arribar un dia que de nou algú el veurà amb uns altres ulls i decidirà restaurar-lo.
